Llegeixo avui a la Vanguardia
que per fi el Parlament Català impulsarà el pacte fiscal a casa nostra. N’hi ha
hagut prou amb el suport de CiU, ERC i IVC que han sumat el 63% dels vots emesos.
De tota manera m’hagués
agradat més que per una vegada tots s’haguessin posat d’acord en quelcom que és
fonamental per a la nostra terra. Però suposo que tal esforç era massa feixuc
per alguns. I em refereixo com no, al Partit Socialista i als Populars. Dos partits
que es diuen catalans i que després es pronuncien a l’altre costat.
Que el partit
popular voti en contra. S’entén. Bàsicament perquè sempre vota en contra de
qualsevol cosa que no els pertoqui directament. Ara bé, que el Partit Socialista
Català s’abstingui…doncs no. No ho entenc
Ells diuen que s’han
abstingut “en els aspectes que poden suscitar més inseguretat jurídica i negociadora davant el govern d’Espanya”
Home, home, home,
En la meva modesta opinió
l’única inseguretat de demanar alguna cosa a Espanya és la seguretat que ens ho
posaran difícil de totes maneres.
Després, la cara
visible del PSC , Rocío Martínez, defensa el indefensable tot dient que “si es
tracta de fer gimnàstica independentista que no contin amb ells i que el que
ells volen és un camí que sigui transitable encara que per això hagi de ser
imperfecte”
Home, home, home,
Però que diu
aquesta xiqueta. Que no s’adona que aquest camí transitable i imperfecte que
ells defensen, és el mateix que fins ara ens han farcit de multitud de peatges.
Però malgrat tot
encara en queda d’esperança i és que l’ex conseller Ernest Maragall va trencar
la disciplina de vot del PSC i amb un bon parell ...de collons va recolzar la resolució
del pacte fiscal.
Chapeau Senyor Maragall.
Vostè dóna fe que es pot ser socialista i català al mateix temps.
I com es pregunta Salvador
Cardus , en el seu article a la Vanguardia;
Algú confia de debò
que hi hagi marge per a una negociació raonable amb l’estat espanyol?
No , però arribats
a aquest punt...que més dona!
I com diu Ferran Requejo
en el seu article al mateix diari,
La independència
sembla la via més rupturista però al final resultarà la via més realista
Si. I que?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada