Els castellers...Aquesta gent tan estranya!

Segons la Viquipèdia, els castells són les torres humanes que es construeixen tradicionalment, des de fa més de dos-cents anys i els castellers les persones que formen part d'una colla, on intervenen desenes o centenars de persones amb l'objectiu d'aixecar diferents construccions humanes de diversa complexitat i sense cap ajuda mecànica. El cert es que aquestes, han arribat a tenir fins a deu pisos d'alçada.

Cal esmentar també que des del 16 de novembre de 2010 els castells són Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per la UNESCO.

Dit això deixeu-me que us comenti que el meu interès per aquest tipus de construccions es va veure altament incrementat després de veure a tv3 el reportatge de “Quèquicom”, Castellers: pinya, força i manilles

No solament pel fet de descobrir que els castellers apliquen a les seves construccions coneixements elevadíssims de física, arquitectura i biomecànica entre altres per tal de fer aquestes obres més segures (cosa que desconeixia completament) sinó pel fet que en endinsar-me una mica més en aquest estrany món que en certa manera ens representa davant tot, vaig descobrir que la gent que el forma és també d’allò més estranya.

Per alguna estranya raó, aquesta estranya gent, té uns principis tan arrelats en el seu interior i una filosofia de la vida tan bella, que no és estrany tampoc que de vegades les seves construccions semblin a punt de tocar el cel.

Els seus trets més identificatius són; la força, l’equilibri, el valor i el seny, però en tenen molts més; l’esforç i la constància, el treball ben fet, la germanor, la confiança... De fet aquesta estranya gent es vesteix amb un conjunt de valors humans tan bells que aplicats amb encert a la resta del món, haurien de fer del nostre planeta un lloc molt més bo.

Ells treballen valors tan escassos com l’autosuperació, la tolerància, la solidaritat, la convivència i la integració. Tots ells basats en un únic principi tan inviolable com vella és la humanitat,

Tots sumem i ningú no és res si no l'acompanya un altre

El meu agraïment a tots ells perquè crec de tot cor que el món és una mica millor pel sol fet que l’habita... aquesta gent tan estranya.

Poc a poc

i amb molt de seny

s’alça imponent

mirant el cel

Poc a poc,

graó sobre graó

maó contra maó

La suor de molts

l’esforç de tots

Poc a poc

s’alça el castell

fet tot ell

de carn i anhel

Pintat de suor

i brunyit de seny

Primer la força,

extreta de la mateixa terra

i apresa de molts anys de vetlla

Els braços aixecats,

els cossos anellats.

Tots ells fermament arrelats

i agermanats per una sola  idea

Després l’equilibri,

sustentat en la confiança

i en el saber anyenc

i ben entès

que cap graó no és  res

si no l’acompanya un altre

És el valor dels que pugen

i és el valor del que baixen

És el valor dels que sustenten

i també el valor dels que cauen

És el tret que els diferencia

mentre sonen les gralles

És el seny d’un poble

i d’una  terra molt vella.

Sens dubte,

miratge d’una altra era

Una manera de ser gairebé oblidada

i molt escassa

Que creu per damunt de tot

en  l’esforç i la constància

En el treball i la confiança

En la germanor

i la  rauxa

Poc a poc

i amb molt de seny

s’alça imponent

mirant el cel

Poc a poc,

graó sobre graó

maó contra maó

La suor de molts

l’esforç de tots

Poc a poc

s’alça el castell

fet tot ell

de carn i anhel

Pintat de suor

i brunyit de seny

I quan  arriba el darrer moment

L’última jugada a cara o creu

l’últim graó a  l’escala

l’últim maó a la tàpia

I quan tot és a punt

per coronar el cim

i emmudeix la gent

i el vent s’estanca

i s’atura el temps..

Comença la màgia

Ben fermats els dos peus

sobre les darreres espatlles

Sonen el timbals

i sonen també les gralles

I s’acaba l’eterna abraçada

I emmudeix la grada

Es deslliguen les mans

i l’últim graó es planta

Es el més petit de tots

i quan es col·loca al seu lloc

I s’alça ert

Aixecant els palmells

Tot  creixent-se i mirant al cel

És a les hores

i per un breu moment

quan s’alça damunt la gent

i dansant amb el vent

l’obra mestra dels castellers

Tota ella feta de carn i anhel

Tota ella brunyida de suor i de seny

I és tal la bellesa

d’aquesta obra perfecta

d’humana naturalesa

i efímera en el temps

que fins i tot

i per breus segons

els Déus de totes les religions

es posen d’acord

i aturen la cadència  

amb què es mouen els mons

I és a les hores...

quan la gent embogeix

i s’omple de brogits el cel

Fins i tot  el vent 

silent per un moment

comença a ventejar  excels

I per fi alleugerits

del pesant neguit

es deixen sortir

els gemecs  oprimits

dins els pits

És l’orgull d’un poble encès

que ha après a força de desencerts

que després de caure

cal tornar a aixecar-se

Un cop i un altre més

~ Edith ~