Catalans, catalanufos i catalanofòbia

Començo aquesta entrada dient que normalment ja no em sorprenc per alguns tuits o posts que en altre temps m'haguessin fet saltar de la cadira. Suposo que amb l'edat agafes certa perspectiva i et tornes més reposada. Tanmateix, i de tant en tant, encara em surt la rauxa de què fem gala els catalans i em quedo astorada davant algunes de les paraules que llegeixo a la xarxa. Suposo que és fàcil maldir de la gent i de les seves creences o idees, pel sol fet de no compartir-les. I suposo que encara és més fàcil quan t'amagues rere d'una pantalla, sigui o no de plasma, i utilitzes noms falsos o avatars per escapolir-te de les teves pròpies misèries.

En un altre post ja parlava de la catalanofòbia, que pel que sembla, cada vegada infecta a més i més gent a Espanya, i a la que la RAE defineix com, l'aversió que es té envers tot el que té a veure amb Catalunya, els catalans i tot el que faci olor de català. Doncs val, ja estem acostumats a això i molt més, i com que som un poble adobat pel temps, ho encaixem de l'única manera que sabem, amb bon humor i tarannà conciliador. No obstant això, i també de tant en tant, encara ens sorprenem quan llegim o escoltem segons què, i és que no podem deixar de preguntar-nos, si de veritat, aquests que tant ens insulten i ens menyspreen són els mateixos que volen, sigui com sigui, que ens quedem. Doncs van bé. I així va passant el temps i seguim sense entendre res del que volen aquesta gent.

Estem tan acostumats que ens tirin floretes i ens mostrin com a radicals, nazis, colpistes, insolidaris i altres perles similars, que ja ens la sua, però Senyor Draco 703, de Santander, d'això a què algú ens senyali amb el dit i digui que "els catalans som uns porcs i que l'única solució per a Catalunya és fumigar-la" com he llegit al seu bloc, va un bon tros. Això ja no són només insults, sinó un clar i flagrant delicte d'incitació a l'odi, degudament tipificat en el codi penal i penalitzat per llei, així que compte senyor Draco que després molts s'han d'empassar les paraules que amb tanta alegria i tanta embranzida escupen en els seus blocs.

No obstant això, la medalla d'or al bon saber fer i el respecte cap a la diversitat humana se l'emporta sens dubte el senyor Dionísio W, suposadament de Valladolid, que escriu compulsivament a raó d'un insult cada tres paraules, establint un nou record i un mèrit sense precedents, si tenim en compte, és clar, que el seu bloc funciona des del 2014, i té només 7 seguidors i 0 comentaris. Em perdonarà doncs, el senyor Dionísio, si dic que no m'estranya pas, principalment perquè al meu entendre les seves idees són per dir alguna cosa suau, repetitives i totalment ofensives no només per a les persones a les quals al·ludeix tan alegrement, sinó també envers els diferents pobles, les diverses identitats amb què es caracteritzen i les idees que pel que es veu no quallen bé amb les seves. Dit això, és clar, amb tot el respecte que em mereix la seva insigne persona, molt més del que vostè demostra en menysprear tot un poble que només vol votar, i al qual, i sense cap tipus de sensibilitat descriu com, “exaltados catalanufos, al más estilo rancio nazi,  conspiradores secessionistes que aburren  y que si no fuera porque les están amargando la vida a nuestros compatriotas los de allí y porque nos quieren robar lo que es de todos los españoles, ni hablaríamos de ellos”. De debò li dic estimat amic, o no, que si això passés, seria una autèntica benedicció per a tots naltres. Els d'aquí i els d'allà.

Li he de dir també, senyor Dionísio, que per no voler parlar de naltres, se'n fa un tip. De fet, subjau en tots els seus escrits un no sé què, que em fa pensar que gaudeix enormement menyspreant el poble català i en especial als càrrecs que han estat lliurement i democràticament escollits per tots nosaltres. Cal destacar, la seva especial predilecció pel president Puigdemont a qui defineix contundentment com "un cobardica, delincuente golpista i analfabeto, que tiene por unico merito ser hijo de pastelero". Home, home, senyor Dionísio, vol dir que no en fa un gra massa? Perquè posades així les coses, dono per descomptat, que els seus pares i vostè mateix tindran uns estudis superiors excel·lents, perquè si no, no s'entén que s'entesti una vegada i una altra a menysprear a algú per l'únic motiu que el seu pare sigui pastisser i menys si es té en compte el lluny que ha arribat el xiquet. Jo personalment estaria orgullosíssima d'ell. Així que arribats a aquest punt, li comento que em seria de gran utilitat conèixer millor el seu currículum, sens dubte ple de mèrits personals, no per tafanejar, és clar, sinó per saber del cert, de quina noble professió cobrarà vostè algun dia la pensió que en part pagarem també els catalans. O no, vagi a saber vostè, perquè estan com estan les coses, és impossible saber on caram estarem en aquell moment.

He incidit principalment en els adjectius que vostè sens dubte ha triat tan acuradament per esmentar al president Puigdemont, però no voldria pas acabar aquest post sense lloar també l'esforç que ha fet utilitzant un lèxic tan docte com estimulant, per descriure altres càrrecs catalans. Seria el cas de la senyora Colau, alcaldessa de Barcelona, a qui sens dubte i amb tota la sensibilitat que el caracteritza, anomena afectuosament, “La Pescadera en el ayuntamiento de Barcelona, la podemita Ada Colau, la bárbara alcaldesa que huele a odio, a pescao, y a caca”. O el cas “del golpista Arturo Mas y el chuloputa Homs”, o “del mafioso, maton y  cantanto cantamañanas Luis Yac y los guarrillos de la cup”. O un dels meus preferits, per la delicadesa amb què ha triat les paraules, “la de la mugre en el sobaco, la cupera Ana Gabriel, y su camarada elSandalio, David Fernández, zamorano -maqueto y charnego, a la vez-, para más señas el independentista ese, que fue el chófer del etarra Otejjji”. Sense oblidar-nos de les floretes que els hi llença sovint a la cúria catalana “mandada por delante al abad de Monserrá, que ya anunció recientemente su pasión, más que por la de Cristo en la Cruz, por el independentismo catalufo, de manera inmisericorde para con todos los catalanes que lo son también y se sienten españoles. Pero, para el abad y la curia esos no cuentan. Como no contaban las víctimas para los curas vascos proetarras, de los que muchos de ellos penaron prisión, no como héroes sino como verdaderos delincuentes.” Un Apa i Ole ben gran per a vostè. 

Per cert, senyor Dionísio, aprofitaré la ben entesa i el final d'aquest post per aclarir-li que tampoc trobo que sigui una bona idea, anomenar els Mossos d'esquadra, Mocetes, per més afecte que els hagi pogut agafar. Jo si fos vostè, no em posaria molt amb ells, perquè a diferència d'alguns de nosaltres, ells com a bons professionals, sí tenen bona memòria, sigui històrica o no, i ho dic amb tot respecte que mereix la seva persona, perquè jo personalment i quan acabi d'escriure aquest post no tornaré a pensar mai més en vostè, però ells....