L'Àlex Ribes i el seu bloc, Societat Anònima

No és comú que un bloguer escrigui un post per felicitar, encoratjar i agrair a un altre bloguer, la feina ben feta del seu bloc. No, no és gens normal, però em veig en la necessitat més imperiosa i sense que serveixi de precedent, de fer-ho amb un bloc molt especial. I és que el cor, l’ànima i el cervell per una vegada se m’han posat d’acord i han cridat al mateix temps, un Apa i un Ole ben gran per a l’escriptura creativa, la sintaxi tan exquisidament estructurada, i el ben savoir faire d’un escriptor que amb una elegància que frisa l’èxtasi, denuncia en els seus escrits els tuits de vegades delirants i sempre menyspreables d’alguns que utilitzen les xarxes socials per enredar-se i de pas enredar els altres, embolcallant-se en la bandera d’aquesta Espanya, que tant ens estima i que tant ens escanya, per tapar les seves pròpies vergonyes.

El bloc en qüestió és Bloc Societat Anònima, i l’escriptor que s’amaga rere els seus posts és l’Àlex Ribes, un Tècnic en Realització, Graduat en Turisme, i professor d'Audiovisuals a Barcelona, que amb les seves rèpliques, sempre escrites amb un castellà impol·lut i una educació que voreja el paroxisme, respon als insults d’alguns espanyolets, sens dubte sorgits de la part més fosca de la nostra Espanya més rància, amb una barreja letal de bon humor, seny i ironia fina que desperta una enveja sana i una rialla àmplia en els que el llegim incondicionalment. I és que amb el seu tarannà sempre despreocupat i la seva escriptura punyent, és capaç ell solet, de dinamitar qualsevol exabrupte per més esbojarrat, surrealista i insultant que resulti.

Les seves respostes no són simples tuits redactats a corre-cuita per desemmascarar certs escriptors poc il·lustrats, i de pas desfermar el caos. De fet, són sempre en format carta perquè segons ell no n’hi ha prou amb 140 caràcters per respondre segons que i a segons qui, i té raó, potser per això comença tots els seus posts amb un “estimat (o no)” i que cadascú entengui el que li vingui més de gust.

El cert és que, últimament,  els catalans, siguin quines siguin, les seves creences, idees o malsons, estem una mica més susceptibles del que és habitual, i això és estrany, perquè  normalment som un poble bastant  equilibrat. És de suposar que aquesta mutació genètica en el nostre ben saber estar, serà deguda en part, a l’esforç sense precedents de què fa gala en els últims anys el govern central per calmar els catalans, a base de culleretes i cullerades d’amenaces, querelles i menyspreus. Bé, el cas és que últimament quan llegim segons que, ens sentim posseïts per una rauxa desmesurada, llegat intrínsec i inequívoc dels nostres avantpassats, de tal manera que fins i tot, els més calmats, que com jo, sovint intentem fer cas omís de moltes de les coses que escoltem o que llegim, hem de fer un esforç titànic per apaivagar els nostres instints més primitius i no saltar del seient per escanyar algú, o en el seu defecte el que tinguem més a prop, ja sigui el gos, la planteta del veí o fins i tot estampar contra la paret les cendres de la tieta Pepita que encara guardem sobre la xemeneia perquè igual que ens passa amb alguns imbecils no sabem ben bé que fer amb elles.

Potser aquesta és, la gran diferencia amb l’Àlex, i potser per això el seu bloc em resulta tan atractiu. I és que des que el llegeixo i el segueixo, els meus impulsos més exacerbats i tota la meva persona en conjunt estan més relaxats  i sento com a poc a poc em torna el seny perdut  i se’m posa la rialla a la boca a mesura que vaig llegint les seves respostes a aquests tuits del tot desafortunats, als quals ell correspon amb una elegància palesa no mancada de cinisme, escorxant amb una precisió mil·limètrica els desafortunats ignorants que anant de salvadors de la pàtria han anat penjant els seus malintencionats comentaris per la xarxa.

Com he dit abans un Apa i Ole, ben gran  per a l’Àlex i que per molts anys pugui fer tan bones obres. Dit això amb tot el respecte que em mereix la seva persona i que per una vegada i sense que serveixi de precedent, és del tot veritable.